sábado, 19 de junio de 2010

Pallassets


De moment les joies per a fer riure les porten els pallassos de cartró que jo mateixa vaig fer.
A un li surten els anells pel cap , l'altra porta unes arracades inmenses i el que plora porta collaret i pulsera gegants.N'hi ha un que és una noia, i els altres decididament són nois.
Estàn ben guapos tot guarnits i no ténen ni idea de com em va costar fer-los, per que el cartró era molt difícil de retallar.
Crec que els pallassets són tan "guapos" que li han près protagonisme a les joies, i ara les joies per a fer riure no són només joies, si no una mena d'instal.lació amb un toc infantil i imaginatiu.
Per cert , estàn al Llantiol del Raval, en una vitrina i cuidat's pel Yuri que diu que a les nits mentre fan espectacles es porten força bé, no fan gaire enrenou i somriuen a tothom que passa per allà. Quan estaven al taller éren una mica mes entremaliats,m'alegro que s'hagin adaptat a l'espai del Llantiol.
A partir d'haver fet aquests pallassos no he parat de dibuixar i pintar sobre cartró,i ja quasi no he fet més joies.Per que serà? Fa mesos que m'ho pregunto... i ho disfruto.
Gràcies pallassets!
Salut
Sandrul

jueves, 10 de junio de 2010

Expo al Llantiol

El Llantiol està al raval ,al carrer Riereta, i és un petit teatre acollidor on hi fan espectacles totes les nits. Un lloc perfecte per a proposar exposar-hi joies fetes amb nassos de pallasso... plantar-hi tres pallassos simpàtics en una de les vitrines de l'entrada i esperar que no s'escapin a mitja nit i marxin de farra pel raval.
M'agrada que siguin allà , suposo que molta gent que hi passa els mira i somriu. Dónen la benvinguda als que vénen a veure els espectacles i omplen de colors l'entrada del teatre.
Se'ls veu contents i ben cuidats pel Yuri,
així que s'hi quedaran ben bé tot l'estiu...fins que trobi altra espai on em sembli que hi estaràn bé.
Salut
Sandrul

Joies per a fer riure






Em venia de gust fer "joies per a fer riure". Més aviat fan somriure, per això ténen aquest títol, doncs quan em poso algun dels collarets la gent al reconèixer els nassos de pallasso sempre somriu.
El títol sempre se m'acut al final , quan ja he acabat de fer les joies, per que mentre "faig" normalment no sé cap a on vaig... i un dia quan tinc davant meu tot el que he fet, m'ho poso, m'ho miro amb detall , veig les reaccions que provoca, fins i tot escric un petit diari aclaridor i finalment entenc el conjunt i se m'acut un nom per a posar-hi.
Les joies les acaben els altres, doncs estàn destinades a ser portades per algú que potser ni tansols conec quan les estic fent. Aquest algú , de vegades desconegut , d'altres conegut ,és el destí final desitjat de tot joier suposo, és el que acabarà el treball de dies setmanes o mesos, i li donarà una personalitat pròpia.La joia sortirà del taller, potser anirà a una botiga,galeria o exposició però segons el meu parer fins que no la porti algú posada no cumplirà el paper que li pertoca.
Aquestes joies són nassos de pallasso units amb arandeles, llargues tires que es poden manipular doncs l'obertura del nas dóna joc per a unir-los uns amb els altres i poder fer diferents formes. Molt senzill tècnicament,i amb un resultat una mica estrident... acord amb l'estètica del pallasso ,no gaire discreta que diguem.
Aquestes joies són per a clowns? Són per a qui les vulgui, per a gent divertida, atrevida, imaginativa...
El destí final ideal suposo que seria veure-les portades per algun o alguna clown, en algun espectacle potser? doncs al cap i a la fi el nas de pallasso és la seva eina de treball.
Tot arribarà...
un plaer
Sandrul










lunes, 31 de mayo de 2010

Per que sí


L'any passat portava sempre un nas de pallasso al bolso i la càmera. Li demanava a tothom de posar-se el nas per a fer fotografiar-lo.Companys de feina, amics, familia...
Per que sí...així reiem una estona i feiem tonteries... que de tant en tant va molt bé, no?
Sandrul

Nas pel Xavi


En Xavi fa temps em va fer un favor deixant-me diners per a entrar en un taller .A canvi em va proposar que li fés una joia.
Em va semblar que havia de ser una joia especial, no una joia qualsevol.I com passa de vegades de seguida vaig tenir clar quina era la joia pel Xavi.M'agrada fer joies personalitzades, pensar en la persona que me l'ha demanada i ajustar-me a la seva personalitat.La joia havia de ser un nas de pallasso de plata! ,doncs el Xavi és actor.Podia haver estat alguna altra cosa relacionada amb el teatre, però a mi els clowns sempre m'han agradat molt, i la idea va ser intantànea.
Va ser molt ràpid de fer, en una tarda al taller va estar enllestit.Un nas de pallasso tipus penjoll, amb una goma elàstica i que fins i tot se'l podia posar algu amb de nas no gaire gros...
Després de donar-li al Xavi el seu regalet em va venir de gust treballar amb els nassos de pallasso. Vaig intentar fer-ne algun altre de plata ,de la mateixa mida i varies vegades, però no me'n vaig ensortir...Gajes del oficio, de vegades en la joieria la tècnica s'ha de tenir en compte, i jo sóc massa poc tècnica. Com m'ho havia fet per a fer tan ràpid el nas del Xavi? No en tinc ni idea...el devia fer amb amor!
Des d'aleshores i fins fa poc he seguit treballant amb nassos de pallasso... inventant tot un món relacionat amb el clown i les joies que s'han convertit en "joies per a fer riure"... però aquesta és un altra història.
Aquest era el nas pel Xavi.
Sandrul

lunes, 10 de mayo de 2010

Lanzarote





És una pedra gran de plata, camuflada enmig de pedres petites naturals. Pedretes d'una platja de Lanzarote. Quins paissatges els d'aquella illa! Quina illa tan única i
curiosa per a conèixer. Inspiradora per a qualsevol que tingui ganes de sentir com es para el temps...Molt recomanable!
Sandrul

Gàbies


Gàbies de plata que engabien caracoles .
La caracola de l'anell està completament engabiada, no hi ha possibilitat de treure-la , la del penjoll té una porta que s'obre i es tanca, per a poder treure i posar el es vulgui, portar-ho sempre dins la gàbia, en forma de penjoll.


lunes, 3 de mayo de 2010

Regal de bodes



Regal de bodes
Us presento la Lola i el Sergi.
Una parella feliçment casada fa tres anys que vaig convertir en fermalls de plata i esmalt com a regal de bodes.No éren els primers fermalls que havia fet, anteriorment una altra amiga , la Carme i el seu marit també van rebre com a regal els seus retrats en plata , però sense esmalt.Em va semblar una idea divertida i a ells encara més, sobretot per que s'hi van reconèixer rapidament!
M'agrada dibuixar, i darrerament m'he dedicat més a dibuixar que a fer joies propiament dites, crec que amb aquests fermalls vaig començar a descobrir una petita nova habilitat, la del dibuix i traslladar-ho a la plata em va costar hores i hores de feina, però al final vaig quedar satisfeta amb el resultat.
L'esmalt m'agrada molt com a tècnica. Permet posar color al metall i de vegades dóna resultats molt curiosos.És un procés lent , s'ha de tenir paciència i controlar els graus de cocció de cada color, doncs el forn està a una temperatura molt alta i alguns colors com el vermell van molt més ràpid a cristalitzar que d'altres , com per exemple el blanc, però amb paciència s'aconsegueix el que es vol.
Després d'aquests retrats n'he fet molts més de gent del meu voltant. He abandonat la plata i l'he substituïda pel cartró i he convertit la majoria dels meus amics i coneguts amb figuretes que semblen sortides d'un còmic. La raó no la sé, i la finalitat tampoc però com tots sabem l'acció sempre porta cap a algun lloc, de vegades no cal saber cap a quin, arriba tot sol.
Algú vol un retrat en plata?
Salut
Sandrul

Un cafè sol de plata,amb sucre


Un cafè sol de plata, amb sucre.

Fa uns anys, quan formava part dels tallers off-massana del Poble Espanyol vaig presentar aquesta "taça de cafè sol de plata amb sucre", com a Joia. La vaig anomenar "VUll FER JOIES!". Clar que no es tracta d'una joia en sí, si nó més aviat d'una reflexió, o d'una queixa. Havia de fer alguna peça per a exposar i no hi havia manera que se m'acudís res. Si no recordo malament treballava en diferents llocs per a poder mantenir-me , un d'ells un bar a Sants.Em sentia cansada i no tenia gaire temps ni energia per a seure al taller a fer una joia, tot i que me'n moria de ganes. Finalment la meva proposta, va ser aquesta :" Vull fer una joia! i no faig altra cosa que servir cafès! No tinc més remei que beure'm la plata amb sucre, com un a poció màgica per que se m'acudeixi alguna cosa!"
Simplement va ser una manera de plasmar aquells moments en què les circunstàncies influeixen en la famosa "inspiració" que només apareix treballant, asseguda al taller, fent, manipulant materials, i jogant. Treballant fent cafès i tallats la única idea que em va arribar va ser aquesta... una mena de queixa per no tenir temps de fer el que tenia ganes de fer i com un interrogant sobre el què pot arribar a ser una joia.

Segur que molts sabeu de què parlo...i sort en tenim de la imaginació!

Algú vol fer un cafè sol de plata amb sucre? o un cafè sol d'or amb sucre? Conec un lloc on els fan molt bons.

Un plaer

Sandrul